Archive | January, 2012

No hace tanto frío en Salamanca

24 Jan

Llego a Salamanca en un avión casi particular. Somos en total diez pasajeros. Al contarlos veo lo variopintos que somos y me imagino una historia tipo los diez negritos dentro del avión. Hay solo una azafata que se encarga del protocolo de seguridad y de pasar con una libretita y un boli para ver que zumo queremos. Va toda de rojo.

El aeropuerto es una reliquia de una base militar, y todo su personal (visible al menos) consiste en un hombre que se pasea por allí.

David (mi jefe salamanquino) me recoge y rodeamos la ciudad en coche. Me deja en mi nuevo piso, justo al lado del centro. Álvaro, uno de los inquilinos (el otro esta por llegar), es Zamorano, y con los primeros comentarios ya me introduce la rivalidad entre pueblos vecinos de Castilla y León. Me extraña que me diga que se va a la universidad (es sábado por la noche) pero lo acompaño y así me enseña el camino. Encendemos las luces de la facultad de ciencias y, ¡oh! Un péndulo de Foucault allí en medio. De momento ya le gana a las placas solares de Barcelona. Subimos hasta su despacho y nos encontramos a dos tíos jugando en dos pantallazos de mac al starcraft 2. Chuches y galletas por en medio. Mientras acaban la partida, Álvaro me hace un tour virtual de Castilla por el google maps, y luego nos vamos todos de pinchos por Van Dyck.

El domingo me voy de paseo con la cámara y mi ojo de pez. Me distraigo un rato haciéndole fotos a tipos con boina, que no son pocos, y luego por el campus y la catedral y el rio. El centro tiene un color bonito, el de la piedra de Villamayor (un pueblo de al lado), con la que se ha construido todo el casco antiguo. Son diferentes tonalidades de amarillo, y mirado des de lejos parece una especie de mármol. Los edificios no son muy altos y siempre se deja entrever alguna que otra capilla.

De vuelta no puedo abrir la puerta y le doy a la luz, solo que en vez de la luz es el timbre de la vecina, que a la vez es la propietaria del piso. Me hace pasar y me dice un par de tiendas de jamón no turísticas y que pruebe el hornazo de Salamanca. No sé que tipo de pan es pero está relleno de embutidos. Le haré caso, desde luego.

Buenas primeras impresiones, y, la verdad, no hace tanto frío en Salamanca.

Trencant l’hivern i canviant d’any a “l’illa de l’eterna primavera”

10 Jan

La Cris i jo guardem bons records del passat cap d’any 2010 a Lanzarote. La caloreta, els volcanets al costat de la carretera, l’espectacular Timanfaia i les obres escampades arreu de Cesar Manrique.

Aquest any Tenerife: portem dues de sis ja.

Dormim als Apartamentos Florida del poble turístic de Puerto de la Cruz, al nord oest de l’illa. Al poble no li falta ni la plaça de l’església ni la de l’ajuntament. També té un castell cúbic a la vora del mar, una platja de pedres negres i l’estretor d’alguns carrers que dóna aquest encant que trobem els de ciutat, el qual es perd de seguida amb tan de turista.

Els Apartamentos Florida són bastant cutres.  Al entrar sentim un tele i la única recepcionista, una dóna gran i vestida amb poc glamour, segueix prenent les seves notes darrere el mostrador. Després d’interrompre-la resulta ser una persona encantadora i simpàtica, com la resta de canaris que ens hem creuat. L’habitació és un quadrat que podria ser el menjador d’un pis. Se li ha mossegat una cantonada per fer un bany, deixant un tros de passadís per on s’entra, i on hi ha una cuina més petita que la taula del meu despatx. I això que sóc becari. Omplim la nevera de productes mercadona i el sofà amb la nostra roba: el fem casa nostra.

Als matins procurem absorbir el màxim de sol possible. Les temperatures són d’uns 15 a 20ºC. Les illes reben els vents alisis del nord, portant humitat que es condensa entre el Teide i el mar, tapant-nos els nostres estimats raigs de sol els primers dies. A part, l’inmens volcà també ens fa ombra a les primeres i últimes hores del dia. Als migdies, i després dels nostres intents fallits de fotosíntesis, anem a visitar alguns pobles: la orotava a l’interior, on primer mengem les millors “papas arugaas” del viatge i després tastem els vins de la terra. Garachico a la costa oest, amb menys turistes i més encant, amb el Teide més a prop i, conseqüentment, envoltat d’escarpats més pronunciats. L’últim dia ens fem lloc, amb les maletes de viatge i alguna que altre queixa tinerfenca, en l’apretada cavalcada de reis de la Laguna, l’antiga capital.

I en mig de tot això tan mundà, hem passat tres dies en el llunàtic Teide. Jo encara els saborejo informant-me com es va formar tot el volcà.

El primer dia de l’any i a mesura que augmentem alçada amb el bus, anem veient les diferents capes de Tenerife. Recorrem els verds i marrons apagats de plataners, dragos i palmeres varies, verds intensos i humits d’avets i boires, i, finalment… diguéssim que aterrem a mart.

Als 2000 m, on tots són roques i arbusts,  la illa forma una semi caldera de 130 quilòmetres quadrats. En mig d’aquesta paella geològica s’alcen el pic del Teide (fins a 3718 m) i el pico viejo. El que va passar, a grans trets, és que després de diverses erupcions que anaven acumulant lava i formant una estructura cada cop més gran, aquesta va col·lapsar gravitatòriament i el terç superior de l’illa va lliscar cap al mar. Després noves erupcions van formar els dos pics i altres turonets.

El que va passar, exactament, no ho sé, però al caminar 16 quilòmetres vora la caldera ens envolten paisatges que són imatges vives del violent passat. Rius de lava solidificats que sembla que encara llisquin, grups de roques caigudes del cel en mig del no res, mars de pedres erosionades… tot en vermells, marrons, grisos i negres. Al pujar al pic veiem tot això amb perspectiva, des de casi 2000 metres més amunt, i és que sembla que algun deu guanche hagi estat fent cuinetes a l’illa i s’hagi anat sense netejar.

Després de baixar amb telefèric del pic caminem fins al parador, situat en mig de la caldera i davant dels Roques de Garcia. En cada ruta d’aquest parc, en mig del silenci, em sento com el lucky luke, esperant els nous colors, textures i formacions que ens depara la pròxima corba. Al parador ens trobem amb els meus pares i provem el conill en salmoreig i alguns formatges fumats típics de l’illa. Francament, crec que ni els productes primaris ni la cuina són el fort de Tenerife. L’esmorzar no és típic de canàries, però si que és típic d’un bon hotel espanyol, i menjem més que en els tres àpats del dia anterior. Amb la panxa plena rodejem els Roques de Garcia, escultures rocoses esculpides per el derrumbament i l’erosió, anyorats de quan estaven en els bitllets de mil pessetes. A la tarda ens despedim dels pares i del Teide.

Tot torna a ser verd, estem de tornada a la terra.