Archive | April, 2012

Oporto

13 Apr

A Oporto hem seguit al peu de la lletra les tres normes que apareixien a la nostra guia:

  1. Qualsevol hora és bona per entrar a un cafè i picar alguna pasteta dolça o salada
  2. Menjar-ne almenys dues en cada local
  3. S’han de provar totes!

Com us podeu imaginar, les nostres 80 hores a Portugal han consistit en una llarga successió de pastissets. No és una activitat gastronòmica tan alegre com les tapes o els pintxos, i els portuguesos tampoc són l’alegria de la península, però els menjars nous sempre són divertits, i les sopetes calentes i les pastes salades i dolçes s’adapten bé al fred i les pujades que hi ha fora dels bars.

En concret, el pastisset nº10, més o menys clar, però que correspondria al sopar del segon dia, vam decidir que fós una mica més glamurós. En aquesta ciutat de turonets, pots creuar tres illes i canviar sis vegades de pendent, així que optimitzem la nostra recerca sentant-nos tranquilament a l’hotel i mirant a tripadvisor.com el resaurant més proper i amb més bones crítiques. Resulta ser un lloc amb bastant de caràcter: és un espai ampli i de sostre alt, on tota la decoració es concentra en les parets, repletes d’objectes antics, incloent un sis-cents i una taça de vater. Tota la llum ve de només unes quantes espelmes, però es suficient per envejar, només arribar, la quantitat de platets que té la taula del costat. Entre la cambrera i que no hi ha gaires més opcions entenem que aquests deu plats són el que anomenen “couvert” al principi de la carta. Val només 4 euros així que ho demanem com a entrant.

Ja ens havia soprès la quantitat de plats que tenien els comensals veïns, però ara que ens estan omplint la nostra taula, encara ens quedem més bocabadats. I més encara quan veiem que té cada plat: un, per exemple, només té ceba amb vinagre. A mi, que la ceba a l’amanida ja em trenca tota l’harmonia que puguin formar els altres ingredients, em posen un plat només de ceba. I un altre que té taquets de sindria. Un altre amb fesolets. Un altre amb formatge. Un amb 100 olives. Un amb pebrot. Anem menjant, aviam si la cosa s’arregla, però és que els aperitius no s’aguanten per enlloc. Com es poden combinar les 100 olives amb la sindria? O amb xoriço cuit?

Per sort, el fet de posar “couvert” en francès i cursiva a la carta no és l’únic “glamour” que té el lloc. El segon plat està bé i hi ha un guitarrista i un cantant que fan un ambient molt agradable.

Un altre d’aquests “pastissets” va ser una visita a unes bodegues a Vila Nova de gaia, on abans de provar el vi d’Oporto ens explicaven com es feia. I és que jo no sabia perquè és tan dolç i a la vegada té una graduació tan alta. Un pot sospitar: el deixen fermentar només quatre dies, perquè no gaire sucre es converteixi en alcohol. A canvi, el barrejen amb aiguardent per augmentar-li la graduació, i així també parar la fermentació.

I acabo amb una gran cita que ha Oporto ha agafat una connotació una mica més literal,

“La vida es como una caja de bombones, nunca sabes lo que te puede tocar”.